La maternitat és un camí per sempre, en constant canvi, que requereix adaptacions personals constants, mirar endins per cuidar fora. Després d’un test positiu d’embaràs, el cos i el cervell de la dona comença a canviar.
 Canvis hormonals i físics per crear una nova vida dins nostre. I tot el que això implica a nivell emocional que tant costa explicar amb paraules.
Durant l’embaràs, visualitzem un final de trajecte que és en realitat l’inici d’un camí que ha de durar per sempre.
El temut i alhora esperat part.
Ens preparem físicament ( yoga, natació, anem a la fisioterapeuta a fer treball postural i abdominal amb el tronc, o a que ens ensenyin recursos per fer una bona dilatació,…) i mentalment, empoderant-nos, informant-nos, llegint altres experiències i imaginant-nos com serà el naixement de la nostra criatura. Ens inunden les pors.
Si estarem a l’alçada de les circumstàncies, o si les circumstàncies estaran a l’alçada de les nostres espectatives.
Omplim el pla de part desitjant que tot vagi bé per poder tenir el naixement desitjat. Contactem llevadores i doules perquè ens acompanyin en aquest procés si volem que sigui en un ambient íntim. Cada dona escull i té el dret legítim de fer-ho, on i com vol donar a llum.
Arriba el moment i sempre és diferent a com ens haviem imaginat. I en aquest precís instant, fent pell amb pell amb el teu nadó, amb la felicitat i el cansament sobreexpressat a nivell màxim que t’adones que “aquí comença el camí”.

Un cop a casa, toca fer-se a la nova situació, coneixe’s amb el bebé i reubicar els rols familiars ja sigui si arriba amb la mare, en una parella, en una família on ja hi ha infants, o a una casa on hi conviuen també animals de companyia. La situació pot der desbordant. Potser no ens expliquen que ens trobarem probablement fatal, cansades, baixes de ferro, amb mega compreses pels sagnats, dolor a la cicatriu si no ens l’hem pogut estalviar, amb febre i mal als pits per la pujada de llet i tremendament enamorades d’una criatura que, quan no dorm està hores al pit. Podriem sumar més coses però no cal… si tenim suport familiar a casa, almenys no semblarà un campament, però no és cosa nostra.

Ara la feina de la família és cuidar-nos i despreocuparnos de menjars, rentadores i altres quefers per tal que podem cuidar del bebé i descansar. Ser capaces de dir, davant una oferta de visita que ens ofereixen ajuda, “SI, un tupper amb el sopar”, o “estendre la roba, gracies”. O “si pots treure a passejar el gos, t’ho agraïré”.  Això és fer tribu marones; ajudar-se.